Dossier del mestre

1. CULTURA I SOCIETAT

1.1. CREENCES I RELIGIÓ

DIVINITAT

La majoria dels déus egipcis representaven fenòmens naturals o socials, incloent-hi llocs físics, objectes o forces abstractes. El déu Shu, per exemple, era la deïficació de l’aire; la deessa Meretseger era l’encarregada de vigilar la necròpolis de la ciutat de Tebas; el déu Sia, al seu torn, personificava la perfecció, etc.

No tot el que existia en el món era considerat diví i, per tant, representat per un déu. Els fenòmens de curta durada, com per exemple l’arc de Sant Martí, no eren representats per cap déu. Tampoc ho eren els elements com l’aigua, el foc, etc.

Un mateix déu podia tenir més d’un rol, és a dir, podia representar més d’un fenomen. També era possible que diferents déus representessin un mateix fenomen. Per exemple, els déus Ra, Atón, Khepri i Horus eren considerats déus del Sol.

A part del rol o rols que tingués cada déu, tots tenien una funció primordial: mantenir el “maat”, l’ordre universal. No obstant això, hi va haver déus que representaven una alteració del “maat”; com per exemple Apep, el déu del caos.

MANIFESTACIÓ DELS DÉUS

Els egipcis creien que l’ànima estava composta per diversos components: el “ba”, que es referia a la manifestació visible del poder d’un déu, i el “ka”, que actuava com a mitjà perquè el “ba” d’aquell déu pogués habitar-hi. Un mateix déu podia tenir diversos “ba” i “ka”, per la qual cosa els déus es podien manifestar de moltes maneres. Normalment, els déus adoptaven figures humanes, animals o una barreja d’ambdues.

ADORACIÓ ALS DÉUS

Els déus rebien culte als temples, on se’ls presentaven ofrenes. Aquestes ofrenes es feien amb la intenció de mantenir el “maat”: es pretenia mostrar agraïment als déus perquè es mantinguessin benevolents i no fossin venjatius. Aquesta funció estava reservada als sacerdots, els quals eren els encarregats de cuidar dels déus.

FARAONS

Faraó es la denominació bíblica que es donava als reis de l’Antic Egipte. Cada faraó i els seus descendents es consideraven successors dels déus que havien governat Egipte. Així, doncs, es considerava que el rei era la representació humana dels déus i que formava un enllaç entre el regne diví i el dels humans. El seu rol fonamental era mantenir el “maat” a la Terra.

Els faraons van ser considerats éssers gairebé divins. Normalment, no eren deïficats en vida. Es considerava que després de morir el faraó es fusionava amb Osiris, el déu de la mort i la resurrecció, i adquiria una categoria divina, essent, aleshores, adorat al temple com un déu més.

LLISTA DELS PRINCIPALS DÉUS EGIPCIS

RA

Ra era el déu del Sol i es representava com un falcó coronat amb un disc solar i, a sobre d’aquest, una serp.

AMÓN

Se’l va adorar a Tebas com a creador suprem (Déu més important). Se li va fer un símil amb el déu Ra i per això també se’l coneix com a Amón-Ra. Se’l representa amb aspecte humà i una corona que consta de dues grans plomes verticals.

MUT

Era la deessa de Tebas, deessa del cel i esposa d’Amón. Se la representava amb un voltor i amb la doble corona de l’Alt i el Baix Egipte.

JONSU

Jonsu, déu de la Lluna, era fill d’Amón i Mut. Era el déu dels malalts, de la medicina i protegia dels mals esperits.

OSIRIS

Osiris presideix el tribunal que jutja les persones després de la seva mort. Governa el món dels morts i pot atorgar la vida eterna. La llegenda explica que va ser assassinat pel seu germà Seth.

És el deu de la ressurrecció, del riu Nil i de la vegetació.

ISIS

,

Isis, deessa de la màgia, va ser l’esposa i germana d’Osiris.

HORUS

Horus, fill d’Isis i Osiris, és la manifestació del faraó a la Terra.

SETH

Seth simbolitza les forces destructores. Era el déu del mal i del desert. Es representava amb el cap d’un llebrer.

HATHOR

Era la deessa de la criança, l’educació, la festa, la música, l’amor i la fertilitat. Es representava com una vaca i, juntament amb Isis, era una de les deesses més venerades.

ANUBIS

Es representava com un xacal negre o com un home amb cap de xacal. Era el déu de les momificacions i el guardià de les necròpolis. La seva funció era guiar l’ànima del difunt cap al món dels morts.

TOT

Era el déu de l’escriptura, la música i el coneixement. Representava les matemàtiques, l’astronomia i les ciències en general. Per aquest motiu, era símbol de sabiduria. Se’l pot representar com un babuí.

MAAT

Representa l’equilibri, l’harmonia de l’univers. Aquesta deessa era representada per una dona amb una ploma d’astruç al cap.

SOBEEK

Sobeek, el déu cocodril era el senyor de les aigües del riu Nil. Es representava amb forma de cocodril o d’home amb cap de cocodril.

APIS

Apis, Déu de l’agricultura, era representat amb un toro.

1.2. ESCRIPTURA

L’ ESCRIPTURA JEROGLÍFICA

Els jeroglífics foren un sistema d’escriptura inventat i utilitzat pels antics egipcis amb la finalitat de comunicar-se. Es caracteritzen per l’ús de signes o símbols, cadascun dels quals té un significat. Aquests símbols són figuratius, és a dir, representaven coses tangibles, fàcils de reconèixer. Això es deu al fet que, per dissenyar l’escriptura jeroglífica, els egipcis es van inspirar en el seu entorn proper: objectes de la vida quotidiana, animals, plantes, parts del cos, etc.

Es calcula que l’escriptura jeroglífica es va començar a utilitzar al 3300 a.C. Al principi, existien al voltant de 700 símbols però, amb el temps, van arribar a haver-n’hi més de 6000.

Segons alguns investigadors, l’escriptura jeroglífica és una de les més grans influències en l’origen de l’alfabet fenici, el qual, al seu torn, va derivar en els alfabets hebreu, arameu i grec, dels quals provenen els alfabets llatí i ciríl·lic.

DESENVOLUPAMENT DEL SISTEMA D’ESCRIPTURA

Amb el temps, l’ús dels jeroglífics va quedar restringit a les representacions simbòliques dels temples, desestimant-se així el seu ús. Això es deu al fet que no eren idonis per a l’escriptura d’ús diari.

Cal tenir en compte que l’escriptura es feia servir per a comptabilitzar aliments, diners, materials, etc., la qual cosa requeria multitud d’escribes que fossin anotant aquestes quantitats o fent-ne classificacions. En aquest aspecte, l’escriptura jeroglífica resultava poc pràctica.

Donada aquesta necessitat, els signes jeroglífics van anar derivant en altres grafies més fàcils de reproduir. Així va sorgir l’escriptura hieràtica, una mena de simplificació dels símbols jeroglífics.

L’escriptura hieràtica era la que s’utilitzava per a la vida quotidiana. L’escriptura jeroglífica va quedar reservada per als monuments reals, temples, tombes, mobles de la cort, amulets, etc., no només per qüestions estètiques, sinó pel seu caràcter simbòlic i màgic.

ASPECTES A TENIR EN COMPTE

1. Dimensió: la proporció d’allò que representen els signes no es correspon amb la realitat.

2. Disposició: els signes, enlloc d’estar alineats un al costat de l’altre, es poden reagrupar i disposar a l’interior d’un requadre imaginari, estalviant així espai. L’escriptura jeroglífica no deixa espais en blanc ni separa unes paraules de les altres. Tampoc no utilitza cap mena de signes de puntuació.

3. Direccionalitat:  els signes poden escriure’s en sentit horitzontal o vertical i, en ambdós casos, poden estar orientats cap a la dreta o cap a l’esquerra. En conseqüència, podem trobar quatre orientacions diferents:

Per saber on comença el text, cal fixar-se en la direcció cap a la qual miren els signes; aquesta direcció és la que ens indicarà on comença el text. Així, doncs, en el primer exemple, donat que els signes miren cap a l’esquerra, hem de començar a llegir per l’esquerra. El mateix passa quan el text està disposat en columnes verticals: si els signes miren cap a l’esquerra, la primera columna que hem de llegir és la de l’esquerra, tal com es veu en l’últim exemple. En el cas de les columnes verticals, sempre hem de començar a llegir per la part superior de la columna.

1.3. SOCIETAT

ORGANITZACIÓ SOCIAL DE L’ANTIC EGIPTE

La societat de l’Antic Egipte estava molt jerarquitzada i cada esglaó social estava compost per un tipus de persona amb uns deures i uns drets molt determinats. En aquesta jerarquia, el faraó està situat en el vèrtex de la piràmide, i els esclaus estan situats en la base d’aquesta, sent els menys privilegiats.

A continuació, podeu veure com estava organitzada la societat de l’Antic Egipte des de les persones amb més poder i privilegis, fins a les persones que no en tenien:

• Faraó: Era considerat com un déu, ja que es creia que es podia comunicar amb els déus i transmetre les seves voluntats als humans. El faraó era el monarca de l’alt i el baix Egipte, i tenia un poder absolut, ja que comptava amb el poder legislatiu, executiu, judicial i religiós. Les funcions del faraó eren: fer complir les lleis de Maat, mantenir l’ordre en la societat i fer que es respectin les lleis de la naturalesa.

• Sacerdots: Eren persones nobles que s’encarregaven de mantenir els temples i fer ofrenes als déus. Eren considerats els més savis i també s’encarregaven de preparar a altres joves nobles per ser sacerdots.

• Exèrcit: Els soldats s’encarregaven de la defensa d’Egipte, dels seus temples i sobretot del faraó, el qual els compensava amb terres, cases i esclaus que normalment eren presoners de guerra.

• Escrivans: Els escrivans eren nobles que s’encarregaven del funcionament administratiu de l’estat, redactaven lleis i transcrivien textos sagrats.

• Comerciants i mercaders: Estan situats en una classe social més baixa però dins del poble. Estaven molt ben valorats, perquè eren els encarregats d’importar i exportar diferents materials o aliments.

• Artesans: Treballaven tots dins d’un mateix taller supervisat per un director. Gairebé tots els artesans estaven al servei del faraó. Dins dels artesans trobem a joiers, escultors, pintors, fusters, etc.

• Camperols: Els camperols eren considerats persones lliures però la majoria estaven al servei del faraó i s’encarregaven de cultivar les terres i de construir els temples.

• Esclaus: Els esclaus no eren persones lliures, sinó que eren considerats propietat dels nobles i faraons. Els esclaus eren normalment estrangers o presoners de guerra i només en alguns casos podien comprar la seva llibertat.

Pirámide social egípcia

CULTURA I ESTIL DE VIDA

A l’Antic Egipte, tant la monogàmia com la poligàmia estaven permeses i ho decidia la pròpia parella. Tot i això, el model familiar que predominava era la família formada per una parella i els seus fills.

El matrimoni d’una parella començava quan s’anaven a viure junts i es firmava un contracte on apareixien els béns de cada membre de la parella. Les parelles es casaven quan tenien entre 12 i 16 anys i ho celebraven amb la família.

Un cop casats, la dona mantenia el seu nom, la seva independència i el seu treball, tot i que també s’encarregava de l’organització de la llar. Les dones de l’Antic Egipte tenien molta cura del seu aspecte físic, sobretot de la pell, el pentinat i el maquillatge.

El color de la pell era molt important, és a dir, com més pàl·lida era, més prestigi es tenia, perquè això significava que no es passaven hores al sol. Per aquesta raó, les dones de classe alta es banyaven en llet per conservar la seva pell el màxim de blanca possible.

En aquesta època, a Egipte ja existia el divorci, i qualsevol membre de la parella podia sol·licitar-lo per motius d’adulteri, esterilitat, etc., sempre i quan el contracte on s’indicaven els béns de cada membre s’hagués realitzat durant el casament.

La taxa de mortalitat de les dones en aquella època era elevada en el moment del part, i per tant, s’utilitzaven mètodes anticonceptius per tal d’evitar embarassos molt seguits. El sexe dels fills no influïa a l’hora d’educar-los i tant nens com nenes aprenien a llegir i escriure.

La majoria de les famílies vivien al costat del riu. Les grans ciutats de l’Antic Egipte estaven situades a prop del riu Nil. Això és degut al fet que aquest riu donava grans beneficis a la ciutat egípcia. A través del riu es feien els majors transports de materials i sobretot aliments. Més tard, els egipcis van crear canals que permetien portar l’aigua del riu fins als camps de conreu per poder extreure més aliments de la terra.

VESTIMENTA

Els faraons vestien amb robes de lli gairebé transparents. Quant més transparents eren, més rics eren els que portaven les teles. El que més destacava de la seva vestimenta era la seva corona. Els faraons utilitzaven diferents corones depenent de l’esdeveniment al que assistien; per exemple, tenien una corona específica per a funerals.

També portaven al cap una tela de lli que cobria els cabells i s’anomenava Nemes. A la cintura, es col·locaven un cinturó de tela i finalment es posaven una túnica.

Pel que fa al maquillatge, es pintaven al voltant dels ulls de color negre per evitar que els rajos del Sol els provoquessin infeccions oculars.

EDUCACIÓ

A l’Antic Egipte només tenien dret a l’educació els considerats de la classe social dels nobles. L’educació s’impartia en diferents centres diferenciats per sexes.

La Casa de la Vida era un lloc dedicat a l’ensenyament avançat i comptava amb una biblioteca, amb l’arxiu de documents i amb diversos tallers per a la còpia de manuscrits. Aquest espai era destinat només als homes.

Les dones eren educades a La Casa Jeneret, on aprenien música i dansa. Tocaven diferents instruments com el llaüt, l’arpa o la flauta i aprenien diferents melodies.

ALIMENTACIÓ

Els antics egipcis s’alimentaven gràcies a l’agricultura, la ramaderia i la pesca. Els principals aliments de la seva dieta eren el pa i la cervesa.

Pel que fa a l’agricultura, els camperols s’encarregaven de cultivar les terres i els aliments que més cultivaven eren: blat, all, ceba, pèsols, llenties, col, cogombre, enciam i porros.

Els egipcis també menjaven carn i peix. Generalment, la carn que consumien era d’ovella, de porc, d’aus i de vaca. La carn d’au i de vaca es reservava per dinars i sopars especials. El peix que menjaven era concretament el mújol, amb el qual feien la botarga, que són els ous d’aquests peixos conservats en sal.

Per conservar els aliments els rostien, els assecaven i finalment els posaven en sal. D’aquesta manera, els aliments duraven més temps sense fer-se malbé.


2. LES PIRÀMIDES: COM ES VAN CONSTRUIR?

2.1. QUÈ ENTENEM PER PIRÀMIDE?

Una piràmide és una construcció monumental que té una forma triangular en totes les seves cares, és a dir, té forma piramidal. Pel que fa a la seva base, és quadrangular. Les piràmides d’Egipte es construïen sempre orientades cap als quatre punts cardinals.

Piràmide en jeroglífic

Hi ha hagut moltes especulacions sobre el motiu pel qual tenien aquesta forma, i la raó més probable és que es van construir d'aquesta manera per poder guanyar alçada. Els egipcis creien que aquesta alçada facilitaria als seus faraons, els quals eren considerats éssers divins, pujar al cel a reunir-se amb els altres Déus. Altres teories són les següents:

-    Són el resultat del treball de la suma de totes les generacions d’arquitectes.
-    Per raons estètiques.
-  Per representar el que els egipcis anomenaven “turó primordial”, és a dir, les creences que tenien pel que fa a la creació de la Terra, relacionades també amb la llum solar. Creien que la forma de les piràmides representaven els raigs del sol del ponent.

2.2. COM VA EVOLUCIONAR?

Les piràmides van evolucionar a partir de les mastabes, les quals eren unes estructures en forma de banc.

    Esquema d’una mastaba  

Sembla ser que Imhotep va ser el primer en voler ampliar aquestes estructures, construint un edifici més gran compost per una sèrie de graons, els quals es formaven gràcies a la disminució progressiva de la mida de la base cap a l'àpex (extrem o punt superior de la piràmide), és a dir, una superposició de mastabes. Aquest tipus de piràmides reben el nom de piràmides esglaonades i van aparèixer cap al segle IV a.C. La piràmide esglaonada més destacada va ser la piràmide de Djoser.

             

                    

                                  Piràmide esglaonada de Djoser (Saqqara)

Un altre tipus de piràmides són les piràmides clàssiques, les quals tenien les parets llises i estaven construïdes amb blocs de pedra. A més a més, el seu revestiment estava fet amb blocs de pedra calcària. Les parts interiors d’aquestes piràmides estaven construïdes amb granit, sobretot a les cambres funeràries. Fins i tot, s’han trobat restes de granit de color rosa en la piràmide de Micerino.

Més tard, la mida d’aquestes piràmides va disminuir considerablement i tècnicament eren molt inferiors. Aquest fet coincideix amb la Dinastia V. Les més significatives són Keops, també coneguda amb el nom de Gran Piràmide, Kefrén (Jafra) i Micerino (Menkaura) i el conjunt de les tres formen “les piràmides de Guiza”.

Piràmides clàssiques de Keops, Kefrén i Miscerinos (d’esquerra a dreta)

Un altre tipus de piràmide és la romboïdal o encorbada. Aquesta manera de construir és una combinació de la piràmide clàssica de parts llises i de la  piràmide esglaonada. L’angle d’inclinació és més pronunciat a la part superior que a la part inferior (base). Així, doncs, les cares de la piràmide romboïdal estan formades per dues pendents decreixents diferents, i totes formen un total de 8 cares.

Per falta de documentació, no se sap si aquest tipus de construcció era intencionada i la seva estructura perseguia un efecte geomètric voluntari, o bé que era una construcció forçada a causa de l’escassetat de materials i/o possibles limitacions tècniques.

De nou, per construir aquest tipus de piràmides, feien servir blocs de pedra.

Piràmide romboïdal Snefrú (Dashur)

2.3. TÈCNIQUES, MATERIALS I EINES

Per dissenyar i construir una piràmide es necessitava molt d’enginy i múltiples habilitats en referència a la capacitat organitzativa, la forma física, etc.

No se sap gaire com ho feien els egipcis per construir les piràmides i, per tant, hi ha una gran diversitat de teories al respecte. Una defensa que les van construir els extraterrestres, però com totes, només són teories de diferents autors.

El que podem confirmar és que no s’ha trobat cap constància sobre l’ús de la roda. Així, doncs, és possible que fessin servir diferents rampes o espirals exteriors, les quals farien lliscar els blocs de pedra gràcies a l’ús de palanques. A continuació, mostrem una imatge sobre el tipus de rampes que utilitzaven:

Rampa en ziga-zaga/rampa recta/rampa en espiral

També se sap que tot i que totes les piràmides tenien la mateixa base i les mateixes diagonals que estructuraven l’edifici, presentaven diferenciacions entre elles pel que fa a la forma en què es construïa el nucli central interior. El nucli podia construir-se amb diferents materials: capes de pedra, fang, maons de tova, guix, granit, coure, etc.

Cal destacar que l’aparença exterior de les piràmides era d’una manera o d’una altra segons l’època en què es construïen i, per tant, estava relacionada la cultura i alhora, amb la disponibilitat de diferents materials. Els egipcis, en general, utilitzaven materials com estucs o bé pedra calcària per revestir les piràmides. Es procurava que la pedra calcària fos blanca, reflectant i brillant, ja que d’aquesta manera les piràmides es podien veure a gran distància.

Es creu que totes les piràmides, tenien una pedrera a prop d’on els treballadors recollien i utilitzaven els materials per construir-la, fent-se ells mateixos diferents eines. Es té constància sobre algunes eines que podien fer servir:

Maces egípcies

Per construir aquestes maces feien servir materials com el coure, el bronze i el sílex (pedra que serveix per tallar).

Un altre material que també es feia servir molt era la fusta, per una banda, per fer de combustible del foc de les forges, i per altra banda, per fabricar diferents eines de treball. Tanmateix, utilitzaven la fusta per fer foc als forns on cuinaven l’aliment pels treballadors.

Els egipcis transportaven a través del riu Nil diferents materials que utilitzaven per fer les seves construccions. Un cop arribaven a terra, utilitzaven els animals per transportar-los o ho feien els treballadors amb l’ajuda de diferents eines. Els animals més recurrents eren els bous. Aquí mostrem una fotografia d’un relleu:

Per tal de transportar els blocs de pedra i altres materials de construcció pesats, es col·locaven a sobre d’una mena de trineu, el qual s’arrossegava fins al lloc desitjat, tirant de les cordes que hi estaven lligades. S’humitejava la sorra amb aigua, per tal que la superfície rellisqués més i facilités l’arrossegament de la càrrega.

Diferents tipus de trineus

3. LES PIRÀMIDES: PER A QUÈ ES VAN CONSTRUIR?

Durant les primeres dinasties de faraons, es van construir importants complexos funeraris que els egipcis utilitzaven com a tombes per enterrar faraons (monarques de l’Antic Egipte), reis o nobles que formaven part de la cort del faraó. Posteriorment, aquests complexos funeraris van convertir-se en les grans piràmides que coneixem actualment, les quals són grans símbols de l’Antic Egipte. Per tant, les piràmides tenien una funció funerària i eren anomenades mer. A més a més, durant la Dinastia V, els faraons van començar a atribuir-se ascendència divina, i des d’aquella època van ser venerats com a fills de Ra, l’únic Déu important venerat de manera constant a l’Antic Egipte.

Alguns dels faraons més importants que van existir en aquesta època van ser:

• Tutankamon: va ser el dotzè rei de la XVIII dinastia egípcia, que va accedir al tron després de la mort d’Akhenatón. Tuttanhkamon ha passat a la història per la troballa de la seva famosa tomba l’any 1922 per Howard Carter, amb fabulosos tresors al seu interior.
• Ramsés II: va ser el tercer rei de la XIX dinastia egípcia. Aquest faraó va ser qualificat com “Sol de tots els països”, “Imatge perfecta de Re” i “Gloriós Sol d’Egipte”.
• Cleòpatra VII: va ser una reina egípcia que tenia una bellesa i una intel·ligència extraordinària (parlava diversos idiomes). També era coneguda com Kleopatra Thea Philopator. Va controlar Egipte des de l’any 51 a.C. i va governar el país juntament amb el seu germà Ptolomeo XIII. Cleòpatra VII és coneguda físicament gràcies a diferents encunyacions de monedes, on apareix tant en solitari com en companyia de Marc Antoni, així com pels baix relleus del temple d’Hathor (Dendera).

Per una banda, encara que en general hi ha la creença que les piràmides eren monuments funeraris, hi ha una teoria que afirma que podrien haver estat dissenyades com a “màquines de resurrecció”. Els egipcis creien que la zona fosca del cel nocturn, al voltant de la qual semblen girar les estrelles, era l’entrada física als cels. Un dels eixos estrets que s’estén des de la cambra mortuòria principal a través de tot el cos de la Gran Piràmide apunta directament cap al centre d’aquesta part del cel. Com hem dit anteriorment, això suggereix que la piràmide podria haver estat dissenyada com un mitjà per ajudar l’ànima del faraó difunt en el seu viatge cap a la residència dels déus. A més a més, cal destacar que totes les piràmides d’Egipte van ser construïdes a la riba oest del Nil, ja que en la mitologia egípcia la posta de sol s’associava amb el regne dels morts. També cal dir que la utilització de les piràmides s’estengué al Sudan, tot i que en aquest cas les piràmides eren de dimensions petites i la seva forma externa era lleugerament diferent a les egípcies.

Per altra banda, els egipcis creien que la piràmide ajudava al faraó, considerat un ésser diví, en el moment d’abandonar la terra a retornar al món dels déus, lloc d’on creien que havia vingut. Per això, consideraven que calia conservar el cos i impedir que es corrompés. Per aconseguir-ho, utilitzaven un mètode molt elaborat anomenat embalsamament per tal de momificar el cos.

Procés de momificació

Cal destacar que just en el centre de les piràmides es troba el sepulcre, normalment de pedra, i al voltant de la cambra mortuòria hi ha escrits amb encanteris i conjurs per ajudar el trànsit del mort cap a l’altre món. Per tant, per als egipcis no només era important conservar el cos, sinó que també calia que hi hagués una escultura amb el seu bust, el qual es col·locava dins la cambra sense que la veiés ningú. D’aquesta manera, la màgia funcionava i l’ànima podia reviure. Per aquest motiu, els egipcis anomenaven l’escultor com “aquell que manté viu”.


Si voleu imprimir el document "Dossier del metre", cliqueu aquí i s'obrirà en format catàleg.